L'amor sempre és pagat amb la pèrdua del seny, amb autorenúncia i la minoritat que se'n segueix.

les fogueres

Maldestres, ranquejant, corren els negres
cavalls per les planúries
del vespre, retallan-se
contra el cel groc amb sols fluorescents.

I cada lluminària de la terra,
cada foguera encesa, significa
la insensata esperança
de la unió darrera en un sol foc
o la total destrucció.

Joan Vinyoli

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jvinyoli/index.html

romandre indiferents és comprometedor

" Has vist, en els ulls dels soldats vençuts l'amarga voluntat de viure?" T. L

quan una cosa funciona bé...

La gent jove no acaba d'implicar-se. Això de trobar algú que vulgui treballar sense cobrar, costa una mica.(?).

la llengua trossejada

Amb un escamot de tropa
n'és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no trobarà.

Vells i nois, per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles, no paren de cantar.

La cançó no l'entén gaire,
no l'entén el capità;
però li escou la tonada
que fins el fa transmudar.

- No puc més- diu la corneta-
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordaça
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se'n posen a cantar;
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una pobra dona
que, estranyada, se'l mirà.

La dona s'atura i canta,
canta ardida en català;
bufetada que li'n dóna
no la fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa possar;
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,
possant-hi a sobre la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català!

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n'hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai mès podrà cantar.

El fill que duu en ses entranyes
la qui ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.

Frederic Rahola i Trèmols
Cadaqués 1858 -id 1919

Regirant notes, un tros de retall de paper, i aquest poema. Qui es aquest Frederic Rahola: Economista i polític català. Secretari general del Foment del Treball Nacional (1858-1902), donà suport als industrials catalans i defensà el proteccionisme. Diputat conservador (1896), més tard fou diputat i senador de la Lliga Regionalista. Autor d’obres d’economia i d’història, fundà l’Institut d’Estudis Americanistes (que el 1911 es convertí en Casa d’Amèrica).

viatge a Xixón

L’últim viatge a Xixón, per un dels seus carrers...Per defecte, si tots els carrers fossin semblants , fóra una meravella ... tots els carrers del món.





http://ast.wikipedia.org/wiki/Xix%C3%B3n

passa un obrer

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè

i reflexionen sobre el comerç.

L'Estat és una gran paraula.

Joan Brossa

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jbrossa/index.html

http://www.joanbrossa.org/

aquest món

Procureu deixar aquest món una mica millor de com l'heu trobat i quan us arribi l'hora de la mort podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut. ( Robert Baden-Powell, fundador de l'escoltisme).

Horacianes ( X X X V )

M'estime molt, de bon matí, treballar el meu hort,
les bledes, les lletugues, els raves, els tomàquets;
regue els breus solcs a poalades lentes,
arrenque les brosses nocives.

Avui deia el diari que ha arribat l'home a la lluna;
m'he girat a mirar-la, vinclat sobre el solc;
no he vist res i he continuat.

Vicent Andrés Estellés

http://www.uoc.edu/lletra/noms/vaestelles/

ajagut vora la font

Estels del vespre, iniciats a penes,
canten la llei en òrbites serenes;
l'herbei lloa la pau en son murmuri,
mentre el gorgol i l'ennuec de l'aigua
em van aconsellant, en llur ciència,
per les coses vanes, indolència,



josep carner

http://www.uoc.edu/lletra/noms/jcarner/

Naufragi

On fugir? Només ombra, record,
fosc domini. Orba i lenta, en triomf
per carrers d'aigua negra, la nit
ha besat aquest marbre.


Salvador Espriu
http://www.uoc.edu/lletra/noms/sespriu/

reflexionar

El mateix estat: ara que ja té la televisió, la publicitat i la cultura popular de massa, que són els grans instruments de dominació simbòlica que necesita per disciplinar els ciutadans.

Palau i Fabre

Viure no té sentit, si no és per a morir.
I morir com? I quan? Avui, demá, o ahir?


http://www.edu365.com/eso/muds/catala/aelc/videos/palau/500.htm

Tens els pits blancs, alegres, divertits i suaus,

Tens els pits blancs, alegres, divertits i suaus,

i t'agrada posar-te amb els genolls en terra

i veure com es mouen, en llibertat, els pits,

Cheryl, i mous el bust, i t'agrada mirar-te'ls

i moure'ls lentament, blancs, suaus i rodons,

Cheryl, i altres vegades els veus impacients,

com dos tigres menuts que volguessen anar-se'n

corrent damunt l'estora, Cheryl, alliberats

com dues tendres bèsties, dues petites bèsties

I de sobte te'ls vols agafar amb les mans,

Cheryl, i se t'esmunyen, se'n fugen de les mans,

te'ls poses dins la brusa, lluitant -alegre- amb ells;

vas cordant-te la brusa, Cheryl, i te'ls sents càlids,

i camines després, camines per sentir-te'ls,

i altres vegades corres, Cheryl, pel passadís

i et detures, te'ls sents, no deixes de sentir-te'ls,

creues després els bracos, agafant-te'ls,

tendríssima:

i és ja com si els volguesses adormir: mous el bust

maternalment i dolça, lentament els aplates

i duus entre les dents una cançó petita,

et sents, entre els teus braços, els pits, suaus,

alegres,

dues petites besties, suaus, com pell de tigre.

Mires lluny, se t'escapen, a penes, unes llagrimes,

sents com et puja als ulls una tristor antiga,

uns orígens de selva, de lluna, i arbre, i terca.

Evoques les nostàlgies germàniques de Tàcit.

[Testimoni d'Horaci]

Bauçà

Fa tretze mesos que va morir i en fa dotze que ho vam saber. Aquests dies s'han fent diferents trobades i fins i tot un documental: " Miquel Bauçà, poeta invisible".
Acostar-se al món de Bauçà és com endinsar-se en una maresma, com trepitjar un terreny pantanós, inaudit, enllotat, sense coneixement de la fondària, sense poder-ne calcular les dimensions. No sabem el què ens hi trobarem. Tot Bauçà és un bastió que defensa el frágil interior. "Arriba l'hora de llegir-lo":


“I la mort...”:

I la mort...
I el vestit de mort, i la tinta negra,
i el notari, i el vicari, i les campanes tocant a pobre...,
i els xiprers, i la tarda acubant-se
damunt les creus, i el cel, i la pols, i la terra,
i el final de l’eixida...

Pensaments de Francesc Pujols caçats al vol

Ja ho va dir Plató: si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema.

La superstició —una de les filles més revingudes de la ignorància— porta a creure morals les coses que no ho són i, per tant, a tractar-les moralment, és a dir, a sacrificar-se, o a sacrificar, per elles.

És cert, com ja ha estat dit, que l'home lliure de superstició pot fer el mal amb més facilitat que el supersticiós, però caldria afegir que la força que té aquest darrer per fer el mal és infinitament superior a la de l'altre. El primer, quan fa el mal, generalment, ho sap, mentre que el segon, quan fa el mal, creu fer el bé.

La Humanitat tendeix a la pau, a la higiene i a la ciència. Si no fos així, pitjor per a ella, perquè mentre hi hagi guerra, brutícia i estultícia no haurà acomplit el seu destí, que és la civilització.

Qui no exigeix res a ningú no té per què amagar allò que desitja en el seu fur intern, al revés dels fariseus, que són obligats d'amagar-ho i només ho confessen per una traïció del subconscient, com aquells que diuen: "Jo, si cregués que no hi ha Déu, robaria i mataria", per a significar que els qui no hi creuen són lladres i assassins potencials. No saben que per a molta gent, tant si creu com si no creu, el mal no té cap atractiu. Altrament, no es prodria viure.

Si la mentida no trobés gent disposada a morir i a matar per ella, no subsistiria, al revés de la veritat, la qual posen en perill (si més no, d'enterbolir) els qui moren i maten en nom seu.

Sòcrates ha estat realment l'home més savi del món, tal com va proclamar l'oracle, perquè, tot dient que no sabia res, ensenyava que el primer deure de l'home era de fe la pròpia coneixença, que la causa principal de la maldat humana era la ignorància i que amb la mort no solament no s'hi podia perdre res, sinó que es podia guanyar tot.

La formació dels Pirineus (Joan Amades (1890-1959))

Uns curiosos relats, al hora divertits, de com aquesta gran formació de muntanyes, anomenat Pirineus, es van formar. Tot molt de fades: "Conten que Déu va crear el món completament pla, i després volgué fer-hi relleus. Amb un sac de rocs al coll corregué per la terra i deixà anar un roc ací, un altre allà i els rocs creixien, creixien, fins a esdevenir muntanyes. En passar pel Pirineu el sac se li esquinçà i tots li caigueren a terra. Una altra tradició explica que hi havia un rei anomenat Túbal, que manava gairebé tota la terra. Tenia una filla bellíssima, anomenada Pirene, de la qual es va enamorar el gegant Hèrcules. La donzella es va morir i el gegant li volgué fer una gran tomba, com pertocava a una princesa. Acumulà damunt del seu cadàver muntanyes i més muntanyes, fins a formar la gran carena, que hom coneix avui per Pirineus "

Mentides

El que em preocupa no es que m’hagis mentit, si no que, d’ara en devant, ja no podré creure en tu. (potser es el que ens pasa a tots, veient com funcionen aquests politics). Mès o menys, aquest aforisme el va dir F. Nietzche.